Aquesta sessió va ser molt emotiva, ens va arribar a tots. Va ser la sessió
on van venir na Maria i en Carlos a explicar-nos el que han viscut durant tota
l’educació d’en Carlos. Na Maria és la mare d’en Carlos i va començar notant
que alguna cosa fallava quan en Carlos ja tenia edat de parlar i encara no ho
feia. Es va detectar un problema d’oïda, per aquest motiu el van operar de
drenatges, però no fou suficient.
Gràcies a la insistència de na Maria, una logopeda li va detectar TEL (Trastorn
Específic del Llenguatge) i un neuròleg, disfàsia. Per tant, en Carlos necessitava
ajuda per a poder millorar, ja que havien descartat un problema físic.
Na Maria va tenir l'oportunitat de parlar amb en Marc Monfort, un logopeda
el qual ha realitzat diverses publicacions de patologies del llenguatge. Quan va
parlar amb ell i li va explicar el cas d’en Carlos van arribar a la conclusió que tenia dificultats en l’expressió i la comprensió i, a més, tenia algunes
característiques d’asperger.
Un cop tenien un diagnòstic, ja sabien com havien de treballar amb en
Carlos. Necessitava molts d'estímuls i que li expliquessin les coses d’una
en una perquè sinó s’oblidava de la resta. No van voler diagnosticar-lo per
posar-li una etiqueta, sinó per saber com podien treballar amb ell i lluitar
per la discapacitat, ja que la necessita pel dia de demà poder anar a fer
feina i no es pensin que és despistat o que no vol fer la feina ben feta si li
donen més d’una instrucció a la vegada.
Durant l’etapa escolar, el més important fou la comunicació entre l’escola i la família, ja que duien un seguiment molt detallat entre tots els professionals que treballaven amb ell i la seva
família, a través d’un quadern de comunicació. La part més difícil fou el canvi a
l’institut, ja que tots els mestres eren nous i no el coneixien, però amb molt
d’esforç va treure el graduat i actualment estudia un grau mitjà d’auxiliar d’infermeria.
Tot el procés va perjudicar un poc a la relació familiar. El pare d’en Carlos no
sabia com treballar amb ell. La mare era qui es dedicava a fer entendre
totes les coses a en Carlos i a estimular-lo en tot el que podia, la qual cosa
va fer que abandonés un poc a la seva altra filla, que amb tot va desenvolupar una
disfèmia.
El que em fa veure el cas d’en Carlos, és la necessitat d’ajudar a qualsevol persona
independentment de les seves etiquetes, ja que si en Carlos no tingués la discapacitat
tal vegada tendria problemes a l’hora de treballar d’aquí uns anys. També és
important que els alumnes coneguin si algun company presenta alguna dificultat
per tal de no jutjar-lo sense motius, ja que en Carlos no entenia les ironies,
entre altres coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada